26 de febr. 2012

!Corred insensatos!

Això és el que he fet aquests dies...córrer...i córrer per tornar a Auckland...buscar un vol cap a Indonèsia i deixar de gastar-me diners i més diners en aquest país que, bonic si que ho és si, però, ja ho vaig dir al principi...és car de co....He patit moooolt pel meu pressupost, que s'ha vist minvat substancialment...així que després de vint-i-cinc dies, marxo cap a Bali. 




Aquests darrers dies m'he mogut ràpid, de Queenstown vaig anar cap a Franz Josef, des d'allà de nou a Christchurch travessant l'illa sud per l'Arthur's Pass, i de Christchurch cap al nord resseguint la ruta que ja vaig fer per baixar.

La ciutat de Christchurch va patir ara fa un any un terratrèmol de 6,3, gairebé 200 persones van perdre la vida i el centre de la ciutat encara roman tancat.


Instal·lació en memòria de les persones que van perdre la vida al terratrèmol. Et convidaven a seure i romandre l'estona que volguessis.

Algunes fotografies dels meus darrers dies al país dels kiwis...








Marxo de Nova Zelanda amb la sensació de no haver disfrutat de tot d'aquest meravellós país, sense saber finalment si hi ha un barco per cada tres habitants o tres per cada un...sense haver vist cap kiwi (l'animal) de veritat, ni haver-me topat amb cap orco...ni cap Aragorn...ja,ja,ja...una pena.



19 de febr. 2012

Routeburn Track

Una de les coses que em feia més il·lusió fer a Nova Zelanda era recórrer una de les "Great Walks", com s'anomenen les nou rutes més conegudes del país dels kiwis. Aquests dies he caminat per la Routeburn Track, una ruta de 32 km que travessa el Mt Aspiring i el Fiorland National Park en tres dies i dos nits. En temporada alta, com és el cas, les rutes s'han de reservar ja que l'allotjament és limitat. Es pot fer còmodament per internet o bé als centres de conservació dels parcs (DOC) que hi ha espacits per tot el territori. El tema és que pots dormir en tenda, l'has de carregar, of course o bé als "hut", refugis acondicionats amb lavabos, que no dutxes, aigua corrent i cuines amb gas per cuinar, tot un luxe!.




Barato, barato, el que es diu barato no és...dormir en un hut 51 dòlars, com que eren dos nits 102, que et portin fins a l'inici de la ruta 48 dòlars, que et tornin des del final 78...que et passegis enmig de muntanyes espectaculars no té preu,...hi ha coses que els diners no poden comprar...però per tot el demés...ja,ja,ja!



Les habitacions dels "hut" són evidentment compartides, aquesta era petita, al segon refugi vam dormir 25 persones...i les possibilitats de que algú ronquin són moooolt altes!!!!...gran invent els taps per les orelles...


Aquí plou més de 250 dies l'any...el primer dia vaig tenir sort i va fer un sol espectacular, el segon no va ploure però estava força núvol, així que no vaig poder gaudir del tot del paissatge i el tercer si que va ploure però la ruta era més curta i enmig de boscos així que no em vaig mullar gaire.




 M'encantaria fer-ne un altre però el pressupost és el que és, així que ja vaig tornant cap a l'Illa Nord. De Queenstown aniré cap a Franz Josef per veure el Franz Josef Glacier, després creuaré per l'Arthur's Pass direcció Christchurch i d'allà a Wellington i finalment Auckland.









15 de febr. 2012

Something about New Zealand

Tot apunta a que els polinesis van arribar a aquestes terres sobre el 1200 dC. El primer europeu en passejar-se per aquí, bé, en navegar per aquí va ser Abel Tasman capitanejant una expedició de les Índies Orientals Holandeses, l’any 1642...i sembla ser que va haver de sortir cames ajudeu-me. La visita del segon europeu, James Cook es faria esperar 127 anys. Cook va realitzar tres viatges per l’Oceà Pacífic, va explorar la costa oriental d'Austràlia i les illes Hawaii i va fer la primera circumnavegació de Nova Zelanda.

James Cook
També s’ha de dir que Cook va obrir la porta a la colonització, als baleners i als missioners. Després vindrien els xocs entre els mateixos maoris i entre maoris i europeus. La confiscació de terres maoris com a represàlia, encara és font de conflictes.

Això és resumir moooooolt…si en voleu més..vikipèdia i nzhistory

Tips.................

* NZ s’enorgulleix de ser el primer país del món en concedir el vot a les dones. Això va ser l’any 1893 després d’una campanya liderada per Kate Sheppard. A Espanya hauríem d’esperar fins l'any 1931 i l’alegria duraria poc…l

* El servei secret francès va enfonsar l’any 1985 el buc insígnia de Greenpeace, el Raibow Warrior al Port d’Auchland on es preparava per navegar cap a Moruroa amb l’objectiu de protestar contra les proves nuclears franceses. Va morir el fotògraf Eduardo Pereira. Nova Zelanda es va declarar zona lliure de nuclears l'any 1987.

* L’any passat els All Blacks van guanyar la Copa del Món de Rugbi, Nova Zelanda va embogir.

Haka, dansa maorí d'inici de partit. Final de la Rugby World Coup 2011



12 de febr. 2012

De Wellinton a Picton per l'Estret de Cook

Després de dos dies a la capital, he posat rumb al sud. Avui he travessat l'Estret de Cook. El navegant i explorador anglès James Cook comandant la nau Endeavour, va passar per aqui per primera vegada per allà l'any 1770.




Tory Channel








10 de febr. 2012

Tongariro National Park

El més habitual per veure el parc és fer el Tongariro Alpine Crossing, un trek de 19,4 km. És un recorregut que es fa en unes set o vuit hores i no és circular, així que t'has de buscar la manera de que et tornin a Turagi. Bé, de fet també t'han de portar fins l'inici de la ruta.

Per terres de Mordor...














8 de febr. 2012

Welcome New Zealand!

Ja he canviat de continent! i el primer que puc dir és...QUÈ CAR ÉS TOT, TOT, I TOT!!!!!!!!!!!! i el segon és que...la wifi es paga a tot arreu i molt cara!...a Sud-Amèrica era gratuïta...pensem-hi...Sort que sempre ens queden les biblioteques!. Dit això, he estat dos dies a Auckland preparant la ruta que vull fer pel país i veient una mica la ciutat, i dos dies a Rotorua, una zona volcànica farcida de termes. Ara sóc a Turagi, un lloc on no ha ha res especial per veure però que serveix de base per explorar el Tongariro National Park, que és on aniré demà.

Auckland

Mentre preparava la ruta vaig estar pensant en llogar un cotxe, llogar una furgoneta o bé comprar un abonament d'autobús que et permet pujar i baixar allà on vulguis, depenent de la tarifa que escullis. Les dues primeres opcions les vaig descartar per cares i perquè, què voleu que us digui, conduir hores i hores sola, doncs tampoc era el que em venia més de gust. Lo del bus encara ho estic pensant, però la veritat és que confio en anar trobant gent que em pugui portar d'un lloc a l'altre. De fet ja he conegut una noia amb qui podria viatjar, però malauradament no fem la mateixa ruta.

Wai-O-Tapu Termal Wonderland, prop de Rotorua


De moment no puc dir gaire cosa més d'aquest país que tot just començo a explorar...només afegiré que els kiwis semblen força simpàtics i que el meu anglès és prou decent com per entendre'ls...



3 de febr. 2012

Adiós Sud-Amèrica

Han estat cinc mesos viatjant per Perú, Bolívia, Argentina i Xile. Ara que ja volo cap a un altre continent, em fa un no sé què marxar d’aquí. Em quedo, sens dubte, amb ganes de més Sud-Amèrica. 

A Perú vaig començar aquest viatge, tímidament i amb una mica de por, però també amb molta il·lusió.  Descobrir el Machu Picchu va ser un somni, i compartir-lo amb bona gent l’ha fet inoblidable. Però, a banda d'aquesta meravella del món, Perú té molt més per oferir. Vaig flipar amb el Museu del Señor de Sipán a Chiclayo, les restes de la cultura mochica a Trujillo i els aqüeductes esculpits a la roca de Cajamarca. I no oblidem la Cordillera Blanca amb el Huascarán, el pic més alt de Perú.

De Bolívia no oblidaré l’espectacle del Salar de Uyuni, quilòmetres i quilòmetres de sal i de paisatges increïbles que es van superant a mesura que t’hi endinses. La Paz em va encantar pel seu caos i Sucre per la seva llum. I no puc deixar d’esmentar la Isla del Sol al llac més gran i alt del món, el Titikaka!

Tant a Perú com a Bolívia vaig patir amb els transports…però haig de dir que, el desordre i el caos d’allà, els he trobat a faltar en latituds inferiors. Això de no saber quan arribaràs als llocs, sobretot a Bolívia, de no saber si podràs creuar o no un riu o si et trobaràs una manifestació o una carretera tallada durant hores per obres, té un no sé què divertit. Ah! i no oblidem que no hi ha capacitat màxima de passatgers!…quan ja creus que no hi cap ningú més…sempre queda algun foradet…allò de…on hi caben dos i caben tres…allà seria…on hi caben dos, hi caben 20! No és broma!!!!

Mmmm…Argentina…què puc dir d’aquest país immens. Hi vaig entrar pel nord, descobrint les Catarates d'Iguazú i les missions jesuïtes, però recórrer la Patagònia (també la xilena) amb la Neus i el Santi l’han fet realment especial. Estar a la fi del món i navegar pel Canal Beaggle…semblava impossible! Després vindria Torres del Paine a Xile, el Perito Moreno, el Fitz Roy, i la carretera austral. El punt i final el vam posar amb la ruta dels llacs. De l'Argentina m’ha enamorat Buenos Aires i el parlar argentí.

A Xile vaig descobrir les estrelles de l’hemisferi sud i el desert d’Atacama…espectacular! i em vaig relaxar a la misteriosa Illa de Pasqua. I com a comiat... una tremolor de 4,3!

I tot plegat no seria tan especial si no ho hagués compartit amb tots els que m’he anat trobant pel camí. Els compis del Camí inca, el Fred, amb qui vaig fer la ruta del Choro a Bolívia i després ens vam retrobar a Ushuaia, l’Hora, el Nacho i els seus tiets a la Isla del Sol, el Leo i el Peter, que viatjaven amb moto, el Matthi a Uyuni, l'Hanka, la Vera, el Petr i la Tere al Salar, el Pablo a Buenos Aires, la Sandra a Uruguay, la Maite a la Illa de Pasqua…i moltes persones més amb qui he compartit un cafè, una cervesa, un àpat, unes "risas" o una  bona conversa. Ha estat genial!!!!!!!!!!! Gràciessss a tots! i també gràcies a la family i als amics que m'heu seguit en aquest vol...

No se vayan todavía que aún hay más!!!!

1 de febr. 2012

QuèQuiCom...Per què...i Quan?

Malgrat que ja no sóc a l'Illa de Pasqua, tenia pendent un post per fer-vos cinc cèntims sobre el misteri dels moai. A l'illa n'hi ha uns 600 i tots menys un conjunt de set, miren cap a l'interior. Els van esculpir, segons la vikipèdia, entre els XII i el XVII, i ho feien directament en una mena de cantera ubicada a la falda del volcà Rano Raraku, on, per cert, en queden prop de 400 en diferents estats de construcció. Per què els van deixar així?...doncs sembla ser que en un determinat moment, i després de lluites internes, els rapanui van deixar aquest ritual per seguir-ne d'altres, com el Tangata manu.



Els moai estan esculpits sobre roca volcànica, i per fer-ho utilitzaven cisells de basalt. Com els transportaven després és tot un misteri. Hi ha diferents teories...unes diuen que utilitzaven trineus o rodets de fusta, i altres que els balancejaven amb cordes. En qualsevol cas no devia ser fàcil...El seu significat també és incert i de nou hi ha varies teories. La més estesa és que eren representacions d'avantpassats que projectaven així el seu poder sobre natural sobre els seus descendents.

Si en comptes de cinc cèntims en voleu deu...ja sabeu...el món d'internet és infinit!


Per acabar, no puc evitar ensenyar-vos algunes postes de sol...