26 de jul. 2012

...tots els camins porten a Bangkok...


 Estic en un tren tornant a Bangkok des de Chiang Mai...i ja serà la tercera vegada que passo per aquesta ciutat...i no serà la darrera... Són les onze i mitja de la nit i aquí ni hi ha qui dormi. No és que el seient estigui del tot malament, pots triar vàries opcions, anar en llitera, anar en seients més durs o en seients més tous, amb aire acondicionat o ventiladors. Jo he triat l'opció entremig, seients més còmodes i ventiladors. La cosa no està malament, però els llums no s’apaguen en tota la nit i fa una mica de fred. Res d’això seria important si trobés la postura, però és que avui no sé com posar-m’hi!!!! Que si cap aquí, que si cap allà, que si estiro les cames que si les arronso…al final acabo esbufegant i intentant no perdre el bon humor…que em queden…unes deu hores…jajajaja…Bé, a veure si escrivint una mica em ve la son.

Aquests darrers dies no hem tingut gaire sort amb el temps. La ruta pel nord de Tailàndia va començar molt bé i els primers dies ens va fer bon temps i vam disfrutar molt del camí, però els dos darrers ens ha plogut sense treva. Hem anat parant i esperant a veure si escampava, però res de res, així que al final hem conduit força hores sota la pluja, amb fred i vent. La pena és que no hem pogut veure tot el que volíem, ni disfrutar del paissatge.





...I és clar, la roba se’ns ha mullat una mica molt, malgrat el xubasquero i tota la pesca…i no se’ns ha assecat…mmm…això vol dir que fa una oloreta…que no vulgueu saber. I en el meu cas, continuarà així un parell de dies…jajajaja…demà arribo a Bangkok, em passejo tot el dia i m’en vaig a dormir a l’aeroport que el vol a Hanoi surt a les 6.30 i hi haig de ser a les 4.30… La bugada haurà d’esperar…Marie i Emma prometo estar ben neta per quan arribeu…jajajaja….


...així...no anem enlloc...
No es veu gaire, però la nostra roba està penjada del ventilador....
 Després de quasi un mes i mig viatjant juntes, l’Isis i jo ens hem separat avui. Ella encara es queda uns dies a Tailàndia. Sempre em fa un no sé què acomiadar-me d’algú. És curiós el què passa quan coincideixes amb algú, t’hi entens i decidiu fer una part de la ruta junts. És molt intents. Es converteix en el teu amic de viatge, amb ell comparteixes gairebé les 24 hores del dia, decidiu junts què fer, on anar, rieu i us expliqueu la vida i només us coneixeu de dos dies!!!. Després amb alguns continues en contacte, amb d’altres no, a alguns tornaràs a veure, amb d’altres segurament no tornaràs a coincidir. Però tant se val.  

Isis et trobaré a faltar! Cuida't! Bon viatge!



Bé, i continuant amb el gafe, després del peu i la bronquitis, ara se m’ha espatllat la càmera!!! En fi, no diuen que les coses venen de tres en tres? Doncs apa jo ja en tinc tres, ara a passar-li el gafe a algú altre…jajajaja…i la son continua sense venir...i els llums continuen oberts i encara no sé com posar-me. 

Aquesta és la realitat de la meva càmera ara...